domingo, 13 de diciembre de 2009

CRÒNICA DE LA DARRERA SESSIÓ DELS "DEBATS 2009"


Josep Carles Rius amb Isabel Ibáñez, del CEP, i Salva Redón, d'ACOLITE (Isa Martínez, El Punt)

El passat 9 de desembre es va omplir la sala de la Biblioteca Central amb els assistents a la darrera sessió dels Debats 2009 que organitzen Fòrum-Grama, Casal del Mestre, Centre Excursionista Puigcastellar, Gramenet Imatge Solidària i Associació Colomenca de Literatura. Am el títol Mitjans de comunicació: Independència i servei cívic, el ponent convidat fou Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes.

La presentació prèvia, consensuada entre els organitzadors, va insistir en posar en evidència com a Santa Coloma “hi ha un greu dèficit de mitjans de comunicació propis”, degut a la feblesa del seu teixit comercial i industrial, al desinterès de la pròpia societat colomenca, i a un efecte d’absorció jugat per la proximitat a Barcelona. L’actual oferta colomenca es centra en el Full Informatiu, l’emissora municipal Grama Ràdio, i el periòdic El Mirall. El canal públic de TDT, Besòs TV, no ha passat de l’emissió de la carta d’ajustament; i Tele-Taxi constitueix un cas apart sense vocació localista. Una realitat minsa que, segons el que es va exposar, es veuria agreujada perquè els mitjans públics han estat al servei del poder, relegant la informació a mera propaganda, amb una ràdio que ni tan sòls funciona com a veritable servei públic, i amb un poder municipal capficat en controlar els mitjans privats per tal d’evitar que hi hagués una premsa lliure i plural que pogués qüestionar la seva política. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manera de fer s’hauria assolit amb el segrest d’exemplars de El Mirall. En aquest sentit, es va reclamar que “la ciutat necessita generar, expressar i rebre informació seria i clara”, i es va demanar un informació institucional honesta, transparent i oberta a la ciutadania, i un tracte just i equitatiu per als diferents mitjans.

Josep Carles Rius va començar la seva intervenció mostrant el seu acord amb les qüestions generals exposades a la presentació. Segons ell, “la societat necessita mitjans de comunicació amb voluntat de servei públic, perquè és un dret disposar d’informació veraç”, i va reivindicar “la figura del periodista incòmode, com a agent al servei de la societat”. En la seva opinió, “el tradicional binomi negoci/servei sobre el que s’han fonamentat els mitjans de comunicació clàssics està en risc per l’impacte de les noves tecnologies, els canvis d’hàbits del públic, la concentració en grans grups mediàtics amb interessos en altres branques de negoci, la precarització de la vida laboral i social, i un llarg etcètera”. Tot plegat afavoriria un clima de “desafecció –entesa com a manca de credibilitat envers els mitjans- per part de la societat”. Entrant en detalls sobre les seves afirmacions, va defensar la bondat de tot el que és innovador en comunicació, però també va alertar-ne dels riscos, i va posar exemples a favor i en contra. En el primer cas: “EUA ha viscut una mobilització en pro d’una regeneració democràtica gràcies a les xarxes socials, i Espanya va viure un abans i un després del dia 11 M amb la utilització de la missatgeria SMS”. En el segon: “Internet és llibertat, però la segmentació no afavoreix la plaça pública, sinó l’aïllament”. En qualsevol cas, Josep Carles Rius no va deixar de recordar vàries vegades que “ha de ser la pròpia societat la que s’ha d’implicar i ha de reivindicar els mitjans i el seu paper”. I, parlant dels mitjans de titularitat pública, el degà del Col·legi de Periodistes va ser contundent: “són un patrimoni de tothom”.

La posterior roda d’intervencions del públic va permetre tractar nous aspectes o ampliar-ne d’altres. A la inquietud de si “podrien matar la premsa ordinària les noves formes de comunicació”, Josep Carles Rius va respondre amb una pregunta: “com es finançaran aquestes?”. El ponent va admetre que “Internet és una revolució que ho engloba tot –televisió, ràdio, premsa escrita, etcètera- però s’haurà d’adaptar a mesura que necessiti sostenir-se econòmicament. El seu problema és que no tot podrà ser de franc”. Sobre la preocupació per “l’existència d’un codi deontològic que reguli el que es pot dir als diferents mitjans”, Rius va remarcar la primacia de la legislació vigent sobre qualsevol altre tipus de codi que, es va lamentar, “tot i existir, malgrat que només per als col·legiats, no és vinculant jurídicament”. Per contra, va assenyalar que “la clau de volta és la formació, una ciutadania en condicions d’aprofitar realment totes les possibilitats que atorguen els mitjans de comunicació”; i va fer una crida a la reflexió: “si la lluita per l’audiència converteix la informació en espectacle, és precisament perquè aquesta audiència hi és”. Tampoc no va defugir de denunciar una progressiva precarització de la informació en paral·lel a un deteriorament de les condicions de treball dels professionals del sector, “una precarietat laboral sense punt de comparació amb qualsevol altre sector, i una raó més per limitar la llibertat del periodista”. Incidint en aquesta línia, va afirmar: “la teoria segons la qual el mercat posa a cadascú al seu lloc, vàlida per exemple per parlar d’un bon o mal iogurt, no es dóna al món de la comunicació”. Al respecte de la influència dels poders polítics en els mitjans, Rius va reconèixer que “la vocació dels partits és el control de l’opinió pública, però haurien d’adonar-se de que una democràcia es consolida en base a la transparència”. Arran d’una intervenció que argumentava les escasses possibilitats de la gent per defugir de les modes i dels modes difosos pels mitjans de comunicació de masses, Rius va admetre que “la multiplicació de l’oferta, per exemple amb la TDT, ha redundat en una davallada de la qualitat general del producte”, i va lamentar que “en realitat, sota una aparença de pluralitat de punts de vista, aquests s’estan reduint”. Prèviament, va explicar com els grups de comunicació a Espanya no són tants com semblaria, “pertanyen a una dotzena de persones només”; i com els poders públics no han fet reeixir els seus mitjans en funció de criteris més qualitatius.

Per cloure la sessió, Josep Carles Rius va determinar tres premisses a partir dels quals els responsables de traslladar una informació haurien de prendre decisions: la primer seria la veracitat, la segon la rellevància, i la tercer la crítica. A partir d’aquí, “és el receptor qui ha de saber quines hipoteques paga en el moment de triar tal o qual transmissor”.

lunes, 7 de diciembre de 2009

Cicle de Debats SC 2009: MITJANS DE COMUNICACIÓ: INDEPENDÈNCIA I SERVEI CÍVIC

Hi penjo el text de la presentació del Debat del 9 de desembre (Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet, 20h, amb Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes) consensuat pels grups promotors del cicle: Fòrum-Grama, Centre Excursionista Puigcastellar, Casal del Mestre, Gramenet Imatge Solidària, Associació Colomenca de Literatura.

L’actual conjuntura està marcada per les circumstàncies viscudes a Santa Coloma arran les investigacions i detencions derivades del Cas Pretòria, que han comportat la imputació de l’ex-alcalde Bartomeu Muñoz i d’altres personalitats per uns fets molts greus. Tot plegat és de domini públic i no hauria de monopolitzar el moment.

El nucli del debat es fonamenta en una apreciació evident: a la ciutat hi ha un greu dèficit de mitjans de comunicació propis.

Som a la vuitena ciutat de Catalunya en nombre d’habitants (Mataró ens ha tret la setena plaça) i el nombre i la pluralitat de mitjans no és en absolut comparable a les ciutats del nostre rang. Les raons més evidents són:

1- Feblesa del teixit comercial i industrial: no hi ha gaire marge per contractar publicitat que faci viable els projectes.

2- Desinterès de la societat colomenca, institucional i col•lectiu, pel sosteniment de les iniciatives en aquest camp.

3- La premsa local o comarcal ho té més fàcil fora de l’àrea immediata a Barcelona, que tendeix a fagocitar la vitalitat de l’entorn.

És cert que Santa Coloma forma part d’un món globalitzat que consumeix premsa, ràdio i televisió generalistes, però el pes del món local com a focus d’interès periodístic no està prou cobert amb aquesta oferta.

Alhora, les noves formes de comunicació associades a Internet (portals web, blocs, etc.) tenen un grau de penetració creixent, però encara limitat. Les característiques intrínseques a aquests canals permeten una comunicació immediata i sectorialitzada, però també suposen un allau d’informació i opinions no exempts dels típics riscos d’intoxicació (en aquest sentit, és clàssic també apel·lar a una necessària formació i dotació de criteris previs per filtrar o contrastar la informació o l’opinió).

En un extrem contrari, també es constata que l’actual excés d’ofertes d’oci (com els múltiples canals de TV, per exemple) contribueix a dispersar l’interès.

Històricament, la vila de Santa Coloma va viure un període de relativa vitalitat cultural durant el període republicà. La Dictadura el va anorrear, i de la seva mà va créixer el suburbi del que derivà l’actual ciutat. Les peculiars circumstàncies socials i polítiques de finals del franquisme afavoriren una eclosió d’iniciatives que tingueren ressò en el camp de la comunicació. La recuperació democràtica va significar, però, una cert abandó d’aquestes en pro de la tendència institucional a llur monopolització. La societat colomenca no ha deixat de canviar als darrers anys, tendint a una atomització (individualisme, nouvinguts, etc.). En definitiva, no hi ha una identitat comunitària específica, colomenca, que redundi en una voluntat massiva per “fer ciutat” i, per tant, capaç d’expressar-se amb veu pròpia a través d’un mitjà específic.

L’actual oferta colomenca es centra en el Full Informatiu, l’emissora municipal Grama Ràdio, i el periòdic El Mirall. El canal públic de TDT, Besòs TV, no ha passat de l’emissió de la carta d’ajustament. Tele-Taxi constitueix un cas apart.

Els mitjans públics han estat al servei del poder, relegant la informació a mera propaganda. La ràdio ni tan sòls funciona com a veritable servei públic.

El poder municipal ha volgut controlar els mitjans privats. No l’ha interessat que hi hagués una premsa lliure i plural que pogués qüestionar la seva política. Els punts àlgids d’aquesta manera de fer es van assolir amb el segrest d’exemplars del polèmic rotatiu crític El Mirall als punts de distribució, les amenaces a anunciants, o el vetllat impuls a mitjans suposadament independents com els desapareguts setmanari Sóc i Revista ACI, dòcils i condescendents amb la institució, i sovint frívols amb els continguts. Aquesta manera de fer, tan comú a la pràctica partidista de tothom, ha estat una característica extraordinàriament accentuada al llarg dels mandats de Bartomeu Muñoz.

Les perspectives de futur no són gaire optimistes. El context de crisi econòmica tampoc no ajuda. Tot i així, hi ha un clar consens: la nostra ciutat necessita generar, expressar i rebre informació seria i clara.

Impulsar des de l’Ajuntament una revista local subvencionada i dirigida per un consell redactor ciutadà, amb autèntica vocació de servei, pedagògica i plural, podria semblar un objectiu ideal. En tot cas, fóra bo que les polítiques a l’entorn de la comunicació a Santa Coloma es normalitzessin, és a dir:

a) Que la informació institucional fos honesta i transparent, que no esdevingués mera propaganda, i que s’obrís a les aportacions i opinions de la ciutadania.

b) Que el tracte als diferents mitjans fos just i equitatiu, permetent l’accés de tothom a les subvencions i a la contractació d’anuncis de campanyes públiques i cíviques de tota mena.

c) Que afavorís la participació i la pluralitat com a riquesa col·lectiva.

jueves, 3 de diciembre de 2009

TOTHOM AMB ROQUE PASCUAL, LLIBERTAT SEGRESTATS A MAURITÀNIA!

Concentració i lectura d’un comunicat de l’Associació d’Entitats de la Casa de la Solidaritat i la Pau de Santa Coloma de Gramenet, a la Plaça de la Vila i a la Biblioteca Central en un acte de presentació de L’agenda Llatinoamericana, manifestant el nostre rebuig pel segrest de Roque Pascual, Alicia Gámez i Albert Vilalta, membres de la Caravana Solidària.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

"PARIDES", part II

El nou lliurament de parides procedeix de respostes a examens de la matèria d'Història (Ciències Socials) a Primer d'ESO:

P (pregunta): Explica per què es va produir el pas de les societats caçadores i recolectores a ramaderes i agricultores.
R (resposta): Per la revolució francesa.

P: Defineix "Prehistòria".
R: Història d'abans de la Istòria.
R: És una asignatura del cole.
R: Edat històrica en què els humans encara no s’havien (sic) ni llegir ni escriure.

P: Defineix "Història"
R: La Història és una resposta satisfactòria a totes les preguntes que ens formulem cada dia.
R: La Història és el fet de fucsesos (sic) que passen al llarg de la vida.

P: Defineix "Homínid".
R: Primínid capaç de mantenir-se en posició bípeda.

P: Defineix "sepulcre de corredor".
R: Famós sepulcre situat a la muntanya del Corredor.

P: Diferencies entre la vida al paleolític i al neolític.
R: Els homes del paleolític eren nòmades i els del neolític eren sedimentaris.

P: Quan va arribar a la Península Ibèrica el neolític?
R: Quan Cristobal Colom (sic) va descobrir Amèrica.

P: Defineix "escriptura jeroglífica":
R: Aquella que és totalment analfabeta.

P: En què va consistir la "revolució urbana" neolítica?
R: És quan la gent va anar construint vehicles.

P: Explica l'evolució de la metal·lurgia al neolític.
R: Va començar en que un dia per casualitat, un home estava dormint, i al costat tenia un foc amb llenya, llavors, com no hi havia protecció al voltant del foc, el home s'havia deixat un motllo i el foc va començar a sortir del seu lloc en forma líquida, llavors el home l'endemà es va trobar una falç per segar el blat, en el motllo. (sic)

P: Explica l'art egipci.
R: Hi havia dos tipus, el culturista i un altre.

P: Amb quins productes comerciaven els grecs?
R: Oli, vi i salami.

P: Noms i funcions dels magistrats romans.
R: El goven governava. Els candidats candidaven. El senat senava.

lunes, 16 de noviembre de 2009

"PARIDES" I

Feia temps que em venia de gust obrir una nova secció al bloc, però els darrers esdeveniments colomencs ajornaven la seva aparició. Veureu que resulta una mica més frívola que la resta, de moment. Espero que us arrenqui un somriure, si més no.

Quants cops heu rebut correus electrònics que adjunten ximpleries suposadaments plasmades per alumnes a uns hipotètics examens? Jo n'he recopilat durant anys, amb la salvetat que puc verificar-ne l'autenticitat, ja que les he hagut de patir mentre feia ús del boli vermell. Crec que algunes resulten força divertides -a banda de més o menys patètiques, o més o menys justificables- i que no faig cap mal si les comparteixo. Arrenco amb una selecció de primer d'ESO que procedeix de la matèria de Geografia (Ciències Socials):

P (pregunta): Parts de la Terra.
R (resposta): Atmosfera, Hidrosfera i Litroesfera.
R: Atmosfera, Giosfera i Ambioesfera.

P: Nom dels oceans.
R: Pacífic, Blau i Marí.

P: Nom dels continents.
R: Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica, Antàrtida i Atlàntida.

P: Què és un mapa?
R: Un full on es dibuixa el dibuix d'un tresor

P: Què és la llegenda d'un mapa?
R: Una història antiga

P: Per què hi ha dies i nits?
R: Perquè de dia la Lluna dorm i de nit dorm el Sol.

P: Nit més llarga i nit més curta de l'any a l'hemisferi Nord?
R: Japó i Miami.
R: La més llarga la última de l'any i la més curta la primera.

P: Quins dies de l'any hi ha les mateixes hores de llum en tot el planeta?
R: Els dies d'eclipsi.

P: Defineix "desboscament" (parlant d'erosió i sequera)
R: No buscar res.

P: Defineix "paisatge alpí".
R: Lloc on hi ha molts pins.

P: Defineix "afluent".
R: Corrent d’aigua més petita que un riu.
R: Torrent que surt al seu propi riu que pot ser molt gran o molt petit.
R: És una baixada que no és plana.
R: És la part d’un riu que es separa del riu principal fins a anar a desembocar en un lloc diferent al riu del qual provenia

P: Defineix "cabal":
R: Mesura de força d’un riu.

P: Quins règims fluvials hi ha?
R: Els règims fluvial i afluvial.
R: El règim pluvial i el règim nuvial.
R: Règim pluvial, règim naval, règim navapluvial i règim pluvionaval.

P: Que és una "llacuna litoral"?
R: Solen estar al costat de les ciutats, d’on entra l’aigua per rentar-se, etc.

P: Explica una raó per la qual es podria originar un llac?
R: Amb la pluja en una situació de terreny aguebat (sic).
R: Per la condensació d'una massa d'aigua dolça on hi pot haver vida marina.

P: Com afecten els corrents marins al clima?
R: Els corrents càlids provoquen platges.

P: Descriu els principals tipus de paisatges naturals de la Península Ibèrica.
R: a) El delta de l'ebra: Hi han moltes gaviotes. b) Massis Galaic: Es pot veure molt be el oceà i les mareas. c) Illes canaries: el teide es bonic de visitar. d) Balears: el mar es veu molt bé. e) Pirineus: es veu molt bonic quan esta nevat.

P: Esmenta una capital europea.
R: Capital de Grècia: Santiago de Compostela.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Un eslògan sense gaire marge per a matisos

L’eslògan de la manifestació del 5 de novembre a Santa Coloma de Gramenet, “Fora polítics corruptes! Ara, el poble!”,  no deixa gaire marge per a matisos. La gravetat de les imputacions del jutge Garzón contra Bartomeu Muñoz, fins ara alcalde de la ciutat, i Manuel Dobarco, fins ara Tinent d’Alcalde d’Urbanisme, a més de contra el Director de Serveis d’Alcaldia, Pascual Vela, tampoc no deixen marge per a interpretacions. 
Els que digueren el passat juny “Ja n’hi ha prou!  Bartomeu dimissió!”  tenen més motiu que mai per tornar a manifestar-se. Els qui fórem reticents a la segona part de l’eslògan no tenim excuses aquest cop per a no sumar-nos-en sense fissures. S’ha esdevingut una de ben grossa, ni el més suspicaç hauria vaticinat la meitat del que està passant: tot un jutge Garzón investigant una trama de corrupció a gran escala, amb noms tan notoris com Prenafeta o Alavedra al bell mig, i un epicentre clar a casa nostra!
El temps dels matisos ja vindrà a posteriori, i els aclarirem o no, no em preocupa gens ara. El que no hauria de passar és que la marxa no fos massiva, com va succeir a València no fa gaire per uns motius similars. Podria entendre un sentiment d’indignació desaforat, però em sorprendria el contrari, la més absoluta indiferència.

Informe 2008 de Transparency Internacional

Arran els comentaris que he rebut, m'ha semblat oportú penjar una nota de premsa que va emetre el grup municipal d'ICV-EUiA a Santa Coloma de Gramenet el setembre de 2008. Ho faig per insistir en una idea de fons: tothom ha de vetllar pel bon funcionament del sistema democràtic. En aquell cas, fou la premsa en general la que va passar olímpicament de la denúncia que originà la nota, excepte El Mirall. Que ningú no em malinterpreti, això no exculpa de res els polítics o els partits.

La nota de premsa deia així:

Valoració de les dades extretes de l’informe 2008 (ITA), realitzat per Transparency Internacional, als 100 municipis espanyols més grans en relació a l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


El passat 28 de juliol la ONG Transparency Internacional España (www.transparencia.org.es) va presentar a Madrid el seu informe sobre l’índex de transparència dels 100 ajuntaments espanyols més grans. Transparency International (TI) és una organització internacional, no partidista, dedicada a combatre la corrupció a nivell nacional i internacional. Des de la seva fundació, l’any 1993, TI ha estat reconeguda abastament per col·locar la lluita contra la corrupció a l’agenda global. Aquest és el primer estudi que TI fa a Espanya i no planteja preguntes o indicadors d’alt nivell. Amb la informació que es pot obtenir de les webs institucionals es pot obtenir una bona nota.

A aquest estudi, l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha obtingut un aprovat justet (58,8 sobre 100). Dels setze municipis catalans estudiats es troba en la desena posició, per sota de la mitjana de la puntuació global. De les cinc àrees estudiades suspèn en l’àrea econòmica-financera (40 sobre 100) i en transparència en urbanisme i obres públiques (44,4 sobre 100), traient un 5 pelat en la transparència en la contractació de serveis.
Tenint en compte aquests resultats, fem la següent valoració: 
  • Instem el govern municipal a millorar radicalment en un tema tan sensible com és la política urbanística i les obres públiques. L’informe expressa clarament que estem per sota de la mitjana espanyola, amb la mateixa puntuació que la ciutat de Marbella. Sobren més comentaris.
  • Atesa la realització autoevalutiva del qüestionari, constatem que aquest Ajuntament es conscient de què no arriba als paràmetres adients.
  • Sol·licitem al govern municipal que inclogui els resultats d’aquest estudi a la web municipal i al full informatiu. Entenem que de la mateixa manera que es publiciten els èxits, s’ha d’informar del que no es fa bé. I, de moment, aquest govern ha suspès en transparència en la gestió municipal, especialment en els àmbits econòmic i urbanístic.

martes, 3 de noviembre de 2009

Libro de cuentos, de Mateo Rello

Pararelo Sur Ediciones, Barcelona, 2009. 115 pàgines. 10 euros


Torno a la petita editorial Paralelo Sur per parlar de poesia, perquè Libro de cuentos no és el que ens faria pressuposar el títol, ni una nova incursió d’aquest espai literari en una modalitat que s’ha prodigat als darrers números de la revista. Canvio de gènere, doncs, amb l’afany de contribuir al descobriment de la poesia en general, i de l’univers poètic de Mateo Rello en particular.
Aquesta obra és el segon llibre que publica l’autor –hi ha en camí un tercer- després del molt recomanable Orilla Sur, de 2002 (Ediciones del Grupo León Felipe, Barcelona). Mateo Rello és, però, un poeta consumat, que ha publicat a revistes diverses; a l’antologia Barcelona. 60 poemes des de la ciutat (2004), al costat de poetes com Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo; a Solidaridad obrera, la centenària “Soli” de CNT, de la que és redactor; a més de participar amb regularitat en recitals i trobades literàries; formar part de Aula de poesía de Barcelona; o, molt especialment, destacant-se com a director de Caravansari, publicació que s’autodefineix com a “revista de poesía en lenguas peninsulares”.
Libro de cuentos és una obra original dins el panorama poètic actual. Un panorama immers en una falsa dicotomia, realisme versus esteticisme, que acaba produint obres poc accessibles per al comú dels lectors. Amb Mateo Rello tot és aprehensible, com si el poemari fos una cartografia de la memòria, la creació i el coneixement, ple de referències a autors clàssics de tota mena d'èpoques, gèneres i matèries (Homer, Heròdot, Stevenson, Poe, Baudelaire, Pessoa...), i a artistes i intèrprets molt diversos (Piaf, Bogart, etcètera). Referències que, sovint, van acompanyades d'una fabulació biogràfica, una llicència que Rello es permet a major glòria del personatge en qüestió. L'efecte de tot plegat és commovedor, d'un lirisme carregat de connotacions semàntiques i sensitives.
Dites cartografies ens duen a acompanyar a Rello en una mena de viatge a les arrels, on cada autor o lloc concret és com un port o una escala (“puerto” és una de les paraules més repetides a Libro de cuentos). Però aquest recorregut no és merament evocador, sinó el reflex d'una introspecció en la que la referència històrica esdevé una constant necessària per tal d'articular el marc poètic i ideològic en el que l'autor es mou. L'excel·lent pròleg de J. A. Arcediano explica molt bé aquesta idea quan diu que Rello converteix “la historia en un acontecer íntimo, de tal modo que, a la idea de construcción, de acumulación de estructuras sobre los hechos concretos, suma la de un devenir sentimental o emocional, contribuyendo a elaborar una comprensión diferente del relato histórico, deudora, en gran medida, de lo popular y, sobre todo, de lo mítico”. Hi ha també un escenari específic per a la creació poètica, la ciutat, que és alhora l'escenari preferent de tota gran creació humana. La ciutat per a Rello és el temple dels valors cívics, i, alhora, la mostra més tangible de la perversió d'aquests mateixos valors. D'aquí deriva la necessitat de l'aposta ètica i estètica per la cultura, com a acte de rebel·lió, com a antídot, i la derivació cap a un compromís polític en pro de l'emancipació de l'ésser humà dels paranys provocats pel triomf, al llarg del temps, d'un determinat estil de vida. Compromís compatible amb una actitud personal coratjosa i singular (“bizarra”, mot freqüent al llibre) que, sense restar bellesa i solemnitat a les formes, redunda en el fons de cadascú dels versos.

Del poema Ciudad tercera:

“También, ciudades, vuestra identidad
-el modo inconfundible que ninguna
repite al discurrir en el espacio-
comprende vuestro fin: la destrucción.”

Publicat a la Revista del Taxi, número 186, octubre de 2009

sábado, 31 de octubre de 2009

"Pobre pàtria"

Hi ha una frase que va popularitzar Ramón Trecet des dels micròfons de Diálogos 3: "Buscad la belleza, es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo". Crec que procedeix d'uns versos de l'escriptor Czeslaw Milosz, però el que de debò m'interessa és aprofitar-la per presentar-vos la següent cançó de Franco Battiato, tan escaient en el moment present com bella i carregada de protesta:

miércoles, 28 de octubre de 2009

Bartomeu Muñoz: ¿Hacer leña del árbol caído?

La detención de Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet, ha sido una noticia bomba. Hay quien la ha celebrado con cava profiriendo que la presunta corrupción era un secreto a voces; hay quien, en cambio, la ha vivido como la confirmación de la más triste de las posibilidades ante tantos dimes y diretes como ha habido. Yo soy de este segundo parecer, porque el desprestigio de las instituciones y de la política amenazan a la propia democracia. Alivia pensar, sin embargo, que la justicia funciona y que todo el mundo está sujeto a tener que pasar cuentas con ella si se rebela como sospechoso de la comisión de algún delito, máxime si la acusación es del calibre de una malversación de fondos, blanqueo de dinero, cohecho, etc.
Sobre la realidad colomense, escribí en un artículo que publiqué en julio: "Seria desitjable un canvi d’estil, de continguts i, fins i tot, de persones al capdavant del govern municipal. Aquest canvi no es podrà forçar des del carrer –alguna de ben grossa n’hauria de passar!- si no va acompanyat d’una reacció de l’electorat". Visto ahora, aquellas palabras pueden parecer premonitorias, porque, en efecto, algo muy gordo ha pasado y el cambio se hace inevitable. Pero, ¿habrá además una reacción del electorado?, y, de producirse, ¿en qué sentido lo haría?... El riesgo de una desafección ciudadana masiva es demasiado grande como para menospreciarlo. Hay que reivindicar el valor de la política como instrumento de incidencia real en la sociedad, una incidencia que puede ir en un sentido u otro en función de quien encabece el gobierno. Hay que decirlo una y mil veces: no todos los políticos son iguales, no todos los partidos son iguales. De la misma manera que hay que exigir siempre que quien la haga la pague. La democracia es un bien demasiado preciado como para que se desperdicie por las malas acciones de unos cuantos o por la desidia de unos muchos.
No puedo dejar de expresar, desde una óptica más partidaria, que, ante un momento crítico como el que vivimos en la ciudad, se abren nuevas oportunidades para la recuperación de un espacio, un discurso y un programa real de izquierdas. ¿Seremos capaces de conformarlo o nos enzarzaremos en un nuevo capítulo de disputas cainitas?
Pese a todo, si me esfuerzo en desdramatizar el momento, hasta se me ocurre una excusa para dibujar una sonrisa, y es que ya me imagino a alguna comparsa desfilando en el próximo carnaval con un traje a rayas.
La vida siempre se acaba abriendo camino.

viernes, 16 de octubre de 2009

Hubert Schober: No hi ha res al món comparable a volar


Hubert al Parc Europa (Isa Martínez, El Punt)

La meva personal creuada en pro de El Amarillo ha avançat un nou pas amb una entrevista de contraportada publicada a El Punt. Estic molt content per ell i pel personal de la seva colla. Som-hi!

viernes, 9 de octubre de 2009

Jezz Burning, best-sellers made in SC


Sabíeu que la cuina d'una de les autores supervendes de novel·la romàntico-paranormal és a Santa Coloma?... Doncs, segur que us semblarà romàntic -i fins i tot paranormal-, és cert.
Aquesta escriptora es fa dir Jezz Burning, però quan porta el fill a l'escola l'anomenen Raquel. I sí, vesteix de negre, però no sembla gens sinistra, és una dona d'allò més elegant. Deixem les coses clares d'entrada.
Al gra. Jezz està a punt de publicar Conspiración en la noche, la quarta novel·la d'una saga que es clourà amb el sisè volum de les aventures d'uns peculiars personatges amb els que ha guanyat un reconeixement entusiasta per part d'un públic àvid d'aquesta mena de propostes. I és que parlem de licantrops que viuen entre els humans, amb unes trames molt treballades, carregades d'acció, passió i suspens per donar i per vendre. Se’ls rifen, tu, aquests llibres! Només cal parar atenció a les prestatgeries de “els més venuts” a una famosa cadena francesa d’hipermercats (vosaltres, si fos el cas, us els compreu a la llibreria del barri, que hi són. Vaja, si hi són!). De fet, ja ha reeditat els dos primers volums en format de butxaca, i se n’han començat a distribuir per Llatinoamèrica. Aquí els publica el segell “Terciopelo” (Roca Editorial).
Si tingués pasta per fer-me productor de cinema, us asseguro que tirava endavant un projecte que ni els ianquis amb Crepúsculo. Apa, jo ja he deixat anar la idea... Per a la resta visiteu el seu web: http://jezzburning.com/.
Felicitats, Jezz.
Ho deixo aquí, que vaig necessitat d’un bon afaitat. Serà cosa del Pleniluni?

miércoles, 23 de septiembre de 2009

"20 Picks", una banda dispuesta a comérselo todo

Voy a dedicar unas líneas a "20 Picks", cuatro chavales (Omar, Dani, Steve y Xavi) que se han propuesto tocar buen rock y hacerlo hasta el final. Que además sean de Santa Coloma de Gramenet ni les da ni les quita, pero me encanta.
Aún no tienen un álbum en la calle, algo complicado en estos tiempos, ya que las nuevas tecnologías han democratizado las grabaciones pero han complicado el negocio discográfico según el modelo preponderante durante el último medio siglo. Hoy cualquiera tiene un estudio en su casa -basta con un ordenador y poco más- y hasta se permite hacer sus propios videoclips para después colgarlos en la red. Internet no es sólamente un lugar desde el que descargarse archivos de todo tipo -¿piratería sin más? Ya hablaremos- sino una puerta abierta a nuevas oportunidades de difusión y distribución casi infinitas. "20 Picks", como cualquier banda con las cosas claras, sabe que esto es así y se ha volcado en canales como my space y youtube. Su otra apuesta es el directo, otra de las vías beneficiadas por la nuevas formas de consumo musical, pese a los tiempos de crisis que vivimos.
Lo más importante, no obstante, es la calidad de las canciones. Yo creo que en este caso está fuera de dudas, basta con pinchar una tema como Sin camiseta para comprobarlo. Si tenemos que etiquetar su estilo lo llamaremos Power pop, con melodías muy pegadizas, buenas armonías vocales, contundencia rítmica y riffs guitarreros de calidad. Las letras podrían pulirse algo más -¡demasiado acné, chicos!- pero ya madurarán. En cualquier caso, me parece meritorio que hayan decidido finalmente cantar en castellano y no en inglés.
Tiempo al tiempo. Si perseverán yo ya lo habré advertido: que tiemblen las vacas sagradas del género desde Santa Coloma (Cataluña) hasta Santa Mónica (California), que han llegado "20 Picks".


sábado, 12 de septiembre de 2009

"El Amarillo", un colomense de altos vuelos

Colomenses, terrícolas en general,

lo más probable es que no sepan quién es El Amarillo, así que me voy a tomar la licencia de reivindicar a todo un personaje, un tipo que transita por las calles de Santa Coloma de Gramenet pero vuela por los cielos de medio mundo.
El Amarillo es el nombre de guerra de Hubert Schober, un austríaco que vino a vivir con su pareja a mi ciudad pensando que se trataba de un barrio asequible de Barcelona al que se llegaba en Metro. En ella ha echado raíces, aunque no le sujetan en el suelo. Hubert practica el salto base y es uno de los mejores. Actualmente preside la Asociación de Salto Base en España y es el organizador del, probablemente, más importante evento de su especialidad que se realiza en España, el BASE jump World Championship Hotel Bali.
Sin embargo, ni estas responsabilidades ni las proezas realizadas le han hecho cambiar. Él sigue siendo un tío simpático, extrovertido, asequible y, sobre todo, modesto. Nunca ha pretendido figurar, sólo hace lo que le apetece. Un espíritu libre que disfruta compartiendo afición y camaradería (os enlazo un vídeo para que veáis cómo se las gasta).
Con su traje alado es capaz de planear sobre distancias inverosímiles (pinchad sobre la foto y veréis su vuelo en Montserrat). Hace unos meses protagonizó un reportaje de Temps d'aventura en TV3; ha ganado diversos certámenes, algunos con una selección de deportistas extremos de su país; y hasta ha participado como especialista en la grabación de un espectacular clip musical que arrasó en la MTV alemana el pasado mes de junio.
Ciertamente, esta disciplina no es muy conocida y nunca tendrá una legión de practicantes y seguidores. A mí, sin ir más lejos, sólo me interesa como espectador... Pero es un deporte como cualquier otro y, como tal, se ha de reconocer la valía de sus practicantes. Por tanto, propongo desde ya que El Amarillo sea galardonado en la próxima Nit de l'esport que se celebre en Santa Coloma, en reconocimiento a su trayectoria y a la proyección externa de la ciudad que gracias a él se da.
Y tú a lo tuyo, amigo Hubert, a seguir disfrutando y haciéndonos disfrutar a los demás con esa actitud tuya tan encomiable.


domingo, 6 de septiembre de 2009

"Estancos del Chiado", de Fernando Clemot

Pararelo Sur Ediciones, Barcelona, 2009. 196 pàgines. 10 euros


Mentre el gran públic devora quatre best sellers a centenars de milers, hi ha desenes de nous llibres molt més nutritius que passen desapercebuts. És el cas de Estancos del Chiado, un llibre de relats que cal degustar amb calma, paraula a paraula, frase a frase, conte a conte, per gaudir de la literatura durant moltes hores, molt més enllà de les dedicades estrictament a la seva lectura. O a la seva relectura!
El volum recopila una dotzena de relats tots ells premiats en diferents concursos literaris. Concursos, cal matisar, que poc tenen a veure amb els coneguts certàmens dissenyats com a estratègia promocional de tal o qual novel·la o novel·lista. Concursos, però, molt prestigiosos en la modalitat de relat: Kutxa Ciudad de San Sebastián, Julio Cortázar del Instituto Cubano del Libro, Ciudad de Cádiz, i un llarg etcètera. Els contes s’agrupen en tres blocs: Mitologías, El jardín de la memoria, i Ocasos; però és un concepte del segon bloc, memòria, el que dóna un pòsit comú a tot el contingut. La memòria com a record real, concret i individual, o com a enyorança d’un passat no viscut, intuït, sovint de domini públic; destil·lada per la sensibilitat personalíssima de l’autor per ser retornada a l’esfera col·lectiva de la millor forma possible, com a nova matèria primera per a la retroalimentació d’una memòria comuna, compartida, enriquidora i vivificant. Ecos, mirades, actituds i paraules per retenir.
Tal és l’efecte provocat per Fernando Clemot, per allò que escriu i per com ho escriu. Perquè és el llenguatge la clau que permet l’aprehensió precisa del passat, dels espais i de les personalitats dels protagonistes de Estancos del Chiado. Un llenguatge precís i elegant, escollit amb cura d’artesà, de forjador d’històries, propi del lector infatigable que es coneix els clàssics de debò. Un llenguatge molt líric, alhora, que no busca sorprendre amb efectismes, sinó conjurar els significats amb la riquesa infinita dels significants per tal de projectar una imatge plena de contingut, una evocació tangible. En literatura es pot transcendir l’ànima d’una altra manera?
Qui vulgui transitar pel llibre es trobarà amb escenaris i personatges reals perfectament recreats –que no només descrits- per Fernando Clemot: Lisboa, París, Roma, Barcelona, Totò, Eça de Queiroz, ... Escenaris i personatges que, lluny de constituir meres excuses per desenvolupar qualsevol tema o trama, esdevenen motius fonamentals dels relats. És freqüent partir d’una situació més o menys anecdòtica per desembocar en una història densa, intensa, de desenllaç desassossegant o, com a mínim, incert, mai complaent, perquè no hi ha veritat més universal que el pas del temps i l’abocament a la ruïna física, quan no també moral, d’allò que un dia potser va ser gran o molt gran, ja siguin persones, paisatges, o construccions o creacions humanes. Això el que descobreix un jove i ambiciós periodista que vol arribar fins a un moribund Totò a El príncipe del Vómero. Això descobreix també el protagonista del relat que dóna títol al llibre, Estancos del Chiado, al barri lisboeta “del que todavía brotaba un hálito de humo, a escombro, un bostezo vago como el que deja en la boca el primer café de la mañana. Luego con el pasar de los coches y autobuses aquel espectro desaparecía, retornaba aquel fuelle al estómago fétido de las ruinas”. El que descobreix l’adult que recorda un paradís d’infant a El verano del cortapichas, o l’home vençut pels remordiments quan retorna a l’escenari fatídic de Piedivalle a Levante.
Tanmateix, que ningú no pensi que ens trobem davant un llibre pessimista, melancòlic i encarcarat. Hi ha molta ironia recorrent la columna vertebral de l’obra, inclús moments decididament humorístics. Relats com Árbol de familia o Terrazas de otoño no deixen indiferents precisament perquè tracten amb un to desenfadat qüestions prou serioses.
No ho havia dit, però no puc recomanar a Fernando Clemot sense apuntar que va néixer a Barcelona el 1970 i que compagina creació i edició literària. És col·laborador de revistes com Quimera, Barcarola, Literaturas, Paralelo Sur, La Jiribilla, El Otro Mensual i La Siega. Ha estat finalista en alguns certàmens de novel·la, gènere en el que prepara una imminent incursió pública. De ben segur us en parlaré un altre dia.

Publicat a la Revista del Taxi, número 185, juliol de 2009

jueves, 30 de julio de 2009

ix! a Santa Coloma de Gramenet

La Festa Major 2009 (4, 5, 6 i 7 de setembre) es presenta farcida de bones propostes musicals: el veterà guitarrista Raimundo Amador (membre de Veneno a finals dels setanta, de Pata Negra als vuitanta, reeixit en solitari des dels noranta), la banda Lagartija Nick (dues dècades de mestratge indie, amb un àlbum imprescindible en col·laboració amb el cantaor Enrique Morente, Omega), La Excepción (rap veritablement excepcional), o l’electrònica de The Pinker Tones o Nagassaqui, entre d’altres. Però hi vull destacar un grup encara poc conegut que em sembla molt interessant: ix! (Mas Fonollar, 5 de setembre a les 22h).
Una autèntica revelació aquesta banda de Cadaqués. L’any 2008 publicaren el seu primer disc, Autòmat infinit, que va passar desapercebut en un primer moment, si bé ara s’està projectant amb força gràcies a diversos factors, entre els quals en destacaria dos:
- L’aposta ferma de Radio 3: Una aposta a cavall guanyador, com la de 2008 amb els extraordinaris Vetusta Morla, però amb el matis excepcional de donar canxa a una música que expressa les seves lletres en català. S’ha de valorar la feina de RNE 3, que programa sense complexos artistes d’arreu.
- El directe contundent de ix!, que no deixa indiferent perquè reforça la peculiar personalitat de la proposta, amb un cantant que esdevé un perfecte “frontman”, i els fa guanyar prestigi en diferents circuits.
Del disc m’agraden especialment les cançons més fosques i èpiques. Juguen amb les lletres, amb la fonètica, i amb la creació d’imatges. Tot en una producció molt acurada, amb una sonoritat contundent i plena de capes i matisos. Tasteu Intermitents, per exemple, o el vídeo El bosc.
No deixeu passar l’oportunitat de veure’ls.

martes, 28 de julio de 2009

"Santa Coloma: La riba esquerra", de Chema Corral. Una cruïlla entre la Memòria i la Història

Edicions L'Esguard. Santa Coloma de Gramenet, 2008. 214 pàgines.


La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet es va omplir el passat 3 d’abril [de 2008] arran la presentació del llibre Santa Coloma: la riba esquerra (Edicions L‘Esguard). L’autor, Chema Corral, actualment assessor del Grup metropolità d’ICV-EUiA, ja va publicar un assaig l’any 2001, Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat (Editorial Semilunio), on plantejava els reptes a afrontar per una ciutat que poc tenia a veure amb l’heretada del franquisme, però sotmesa a una transformació social molt més ràpida i sostinguda que el ritme institucional. En Chema parlava amb prou encert de grans temes (finançament del municipi, immigració, relació metropolitana, etc.), i els plantejava amb voluntat de generar un debat públic. Obria un nou capítol en la seva trajectòria pública, un recorregut de més de trenta anys de compromís polític i personal en què ha arribat a exercir com a Tinent d’Alcalde i com a diputat al Parlament de Catalunya, sempre guiat per la més estricta coherència amb els seus principis.
Al llarg de tot aquest temps, en Chema ha publicat prop de 300 articles a diferents mitjans, estimulat per una vena divulgativa que esdevé un cas genuí a una ciutat on no hi ha cap altre polític de primera línia que hagi exercit aquesta tasca de forma tan prolífica i constant. La riba esquerra és un recull dels seus articles més emblemàtics, i una metàfora, alhora, del marc geogràfic i ideològic on l’autor s’ha bellugat. Al final del llibre apareix una relació de molts altres articles que no encaixaven en aquest fil conductor, o que resultarien redundants o excessius per a un únic volum.
El llibre, en paraules del seu prologuista Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB, “es situa exactament en la cruïlla entre la memòria, entesa com a recuperació reflexiva d’un periple personal (i per tant feta de llums i ombres, de records i d’oblits, de celebració i de lamentació), i la història, com a reelaboració documentada i (al menys com a aspiració) objectiva de processos col·lectius”.
L’ànima periodística d’en Chema Corral –va col·laborar a la mítica revista Grama- el fa escriure sense més apriorisme que el rigor expositiu, l’estil directe i, fins i tot, un cert to didàctic. Però, com que no amaga els seus orígens, coherent amb la seva evolució personal i les seves conviccions polítiques, no es tapa la boca quan s’ha d’opinar, sempre amb arguments raonables, sobre qualsevol aspecte recollit en els diversos àmbits temàtics seleccionats per al llibre: cultura, medi ambient, solidaritat, etc. Vet aquí que el producte aplega sense que res grinyoli els tres cantons públics de l’autor: el militant, el gestor, i el divulgador o cronista social.
Publicat a Fòrum-Grama i, en una versió reduïda, a Treball

viernes, 17 de julio de 2009

SC, Sense Crispació

El passat 18 de juny hi va haver una manifestació a Santa Coloma de Gramenet sota el lema “Ja n’hi ha prou, Bartomeu [Muñoz, l’alcalde] dimissió!”. El seu abast es pot comprovar a les imatges de l'enllaç http://www.youtube.com/watch?v=vmk2jbIjg50.
Un bon amic en treia tres conclusions amb les que hi coincideixo: 1) el descontentament que es va fer palès aquella jornada va contribuir a erosionar el govern municipal, però no massa; 2) l’eufòria d’alguns dels seus promotors no està prou justificada; 3) L’oposició política i social s’ha vist dividida, qui sap si irrevocablement.
Si la convocatòria s’hagués mantingut amb el lema inicial, “Ja n’hi ha prou!”, el suport al manifest i l’assistència s’haurien multiplicat per dos com a mínim (es poden comptar amb els dits de les mans les persones que la coincidència d’una altra activitat pública a la Biblioteca Central va poder restar a la mobilització). Fonamento aquesta suposició en les múltiples raons existents per tocar el crostó a qui governa la ciutat, però també perquè molta de la gent descontenta no combrega amb determinades actituds o pràctiques que consideren crispades o massa radicals. Fins i tot, caldria considerar quants dels manifestants hi van anar malgrat l’afegitó del “Bartomeu dimissió!”...
És indiscutible que la postura dels convocants és legítima i que van aconseguir bàsicament el que pretenien: confrontar al carrer d’una manera airada la insatisfacció d’una part de la ciutadania amb les maneres de fer del nostre alcalde. Tanmateix, també em sembla cert que el seu èxit és efímer, estèril a mig i llarg termini. Des d’aquest punt de vista, penso que la manifestació va ser una oportunitat perduda. Una mobilització autènticament massiva i unitària hauria marcat un punt d’inflexió inequívoc, perquè hauria permès aplegar sensibilitats diverses cap a l’articulació d’una nova –no gens impossible- majoria social i política a la ciutat.
La bretxa que es va obrir el mandat anterior a la ciutat, entre govern i una part dels governats, s’ha ampliat aquest mandat. Vaig escriure un article aleshores per referir-me’n, i poca cosa ha canviat hores d’ara: Santa Coloma es continua construint sense la complicitat de sectors de la ciutadania força conscients i actius, la informació municipal és propagandística, i la desconfiança entre institució i ciutadania crítica és màxima. L’únic que ha canviat és que ara governa el PSC en solitari i tota la càrrega descansa sobre les seves espatlles.
Seria desitjable un canvi d’estil, de continguts i, fins i tot, de persones al capdavant del govern municipal. Aquest canvi no es podrà forçar des del carrer –alguna de ben grossa n’hauria de passar!- si no va acompanyat d’una reacció de l’electorat. Una plataforma cívica que ha deixat de ser prou representativa –no ja unitària- topa amb dos clars límits: no podrà tornar a influir de manera significativa en el devenir de la ciutat (com ho va fer en el cas de “Salvem la Bastida!”); i no podria –si ho pretengués- articular al seu entorn una alternativa real a la majoria absoluta d’en Bartomeu Muñoz. Una alternativa tan capaç necessitaria el concurs de molts sectors ciutadans, d’una pluralitat que inclogués fins i tot als desafectes del propi PSC. S’hauria de dotar d’un discurs propositiu, solvent, generador de confiança. Un discurs crític i, alhora, gens crispat. Aquesta opció s’hauria de bastir des d’inqüestionables plantejaments d’esquerra, i hauria de creure’s la seva vocació d’alternativa predisposant-se fins i tot, arribat el cas, a assumir responsabilitats de govern.
No és el cas. La bretxa no només s’ha ampliat, sinó que una varietat de la mateixa amenaça amb l’esquarterament del conjunt de l’oposició. Si es confirmés el mal, l’alcalde, el principal responsable de la crispació ciutadana –no ho oblidem- podria dormir ben tranquil.
Hi ha temps per bastir una nova entesa, per refer el que calgui, i per ampliar-la per la base fent bandera d’una "Santa Coloma Sense Crispació".

domingo, 12 de julio de 2009

"Media docena de robos y un par de mentiras", de Mercedes Abad

Ediciones Alfaguara. Madrid, 2009. 207 pàgines. 17’50 euros.

Mercedes Abad (Barcelona, 1961) és una reputada escriptora de relats –a més d’articulista, novel·lista, guionista, assagista, autora teatral, etc.- que no deixa de sorprendre gratament amb cada nou volum que publica en una carrera que ja es pot considerar llarga i encara molt prometedora. La seva darrera proposta té un títol que constitueix una autèntica declaració de principis, provocadora i juganera, rematada per un pròleg on confessa haver pispat els dotze –no sis- contes del llibre, i on justifica el plagi com a súmmum de la creació artística, i per una confessió final que titlla de mentida. En això no hi ha canvis, un cop més l’autora mostra el seu gust per la ironia, pel risc, i per una mesurada voluntat transgressora, en un intent d’establir complicitats amb el lector. En ple debat públic i àlgid sobre la pirateria i el dret a la propietat intel·lectual, Mercedes Abad s’autoinculpa per apropiació indeguda amb la desimboltura que sempre l’ha caracteritzat. Una presumpta gosadia que emmascara amb una aparença de frivolitat, amb un somriure, en un astut joc d’impostures, però que matisa i argumenta fins el punt de suggerir una profunda reflexió sobre els límits reals de l’autoria o sobre l’existència o no d’una genialitat creadora que la nostra societat sol admetre acríticament.
Tots els relats van precedits d’una explicació de com aquests van arribar a mans de Mercedes Abad, una nova ficció –o no- que s’afegeix o duplica el conjunt d’històries d’una obra que sembla haver divertit força l’escriptora mentre, si creiem en la seva paraula, més aviat la composava que no pas l’escrivia, i que sens dubte també divertirà qualsevol lector que sàpiga degustar el seu indubtable ingeni en una successió de propostes subtilment escollides i molt ben tramades per conformar un tot rotund des de punts de partida aparentment senzills: una dona vol fer una bona acció amb la grossa de la loteria, una parella no troba la felicitat en un ambient idíl·lic, una noia rep la notícia de la mort del seu xicot un dia abans de la boda, una altra dona és reconeguda com la client un milió en entrar a uns grans magatzems... I és aquí on radiquen alhora els grans punts forts del llibre amb el seu únic, potser, punt feble, ja què Mercedes Abad aconsegueix versemblança, unitat, interès, amenitat i potència com a narradora partint de situacions sovint grotesques o impossibles, de paradoxes més o menys quotidianes, o de personatges de vida laberíntica, però no una autèntica transcendència. Tanmateix, no és aquest el propòsit últim de l’autora, qui sempre ha estat coherent amb la seva concepció de la literatura, pròxima a l’abstracció, gustosa dels girs i els desenllaços insòlits –surrealistes de vegades- i sempre ocurrents, experimental i fresca. Una escriptora a qui hem de reconèixer la valentia de reivindicar-se com a creadora jugant a no ser-ho, en una mena d’homenatge indissimulat als seus predecessors en l’art i el gust d’escriure, mentre basteix una proposta original que explora i indaga en les tècniques narratives sense aparents complicacions. Resulta genial –i a aquestes alçades de la crítica tindran clar que l’adjectiu no és gratuït- comprovar com un suposat plagi esdevé una elaboració genuïna, intel·ligent, subtil i vivaç gràcies a l’habilitat, el sentit de l’humor i el talent d’una autèntica mestra en el domini de les distàncies curtes.
Publicat a la Revista del Taxi, número 184, abril de 2009

"Elegía para un americano", de Siri Hustvedt

Traducció de Cecília Ceriani. Anagrama, 2009. 392 pàgines, 19’50 euros. Empúries per a l’edició en català.

No és fàcil ser dona i escriptora en el nostre món. Menys encara si el teu marit també és escriptor i gaudeix de fama. Gens si, a més, ell és diu Paul Auster. Aquestes credencials situen a Siri Hustvedt (EUA, 1955) en una tessitura complexa: li obren i li tanquen portes alhora... Jo no la coneixia i vaig decidir-me pel seu llibre per ser “la dona de”. Reconec, però, que aquest no ha estat un recurs publicitari descaradament exhibit, i que no és lícit comparar-la amb Auster: Siri Hustvedt va sobrada de talent. I tampoc no és nova a la plaça: Circe li ha publicat diversos llibres d'assaig i tres novel·les, amb títols com El hechizo de Lily Dahl o Todo cuanto amé. Tanmateix, hi ha qui no se'n ha reprimit gaire, ja sigui per realçar-la o per rebaixar-la.
A l'interior de la novel·la s'hi troba una història propera, però relatada d'una manera poc freqüent. La trama desenvolupa l'intent de reconstrucció del passat familiar dels germans Erik i Inga Davidsen, psicoanalista divorciat i escriptora vídua respectivament, un cop aquests han descobert una nota entre el llegat del seu progenitor, escrita el 1937, que al·ludeix a una tragèdia de la que no saben res. L'esforç serveix per bussejar en la pròpia vida d'ambdós, plena també de secrets i històries personals difícils de confessar. Erik estima la seva veïna, una mare assetjada pel seu ex. Inga també pateix assetjament, periodístic en aquest cas, per alguna cosa que no coneix de qui fou el seu marit. És la veu narradora d'Erik la que ens condueix per les vicissituds dels personatges del present, habitants de la cosmopolita Nova York, mentre els apunts del pare ens rememoren el difícil passat dels immigrants a l'Amèrica profunda i rural. El toc Hustvedt ve donat per la barreja de veus que acabo d'apuntar, una barreja que també afecta l'estructuració de l'obra, sense capítols, amb accions, espais i temps només diferenciats per un buit en l'interlineat. Però també hi ha el seu toc en la barreja de realitat i ficció que es percep a la novel·la, ja que Hustvedt -convé que ho sàpiguen- és filla d'un immigrant noruec com el que hi apareix, i les memòries del seu pare són emprades com a base constructiva del relat. Finalment, malgrat la complexitat de la trama i la càrrega psicològica que s'hi destil·la, Hustvedt aconsegueix ordir un llibre estimulant, dens i elegant.
Deia més amunt que ningú no hauria de gosar comparar aquesta autora amb ningú, peró jo, que no deixo de ser un crític literari de pa sucat amb oli, els reconec que quan torni a la llibreria potser hi sortiré amb dos llibres sota el braç, un d'ell i un altre d'ella.
Publicat a la Revista del Taxi, número 183, febrer de 2009

"Gomorra", de Roberto Saviano

Editorial Debate, Barcelona, 6ª edició, juny de 2008 (edició en català a Empúries). 325 pàgines. 19’90 €

M’havia resistit fins a aquest novembre, quan han estrenat Gomorra, la pel·lícula, i l'autor i l'obra que l’han inspirada han tornat a reeixir. Èxit per a un film basat en un llibre d’èxit. Una combinació sospitosa que sempre em fa recelar. Però he caigut de quatre grapes. He llegit Gomorra, i n'estic cofoi. De la lectura, vull dir, no del contingut. Déu n'hi do el que s'hi diu!
El napolità Saviano és un noi, encara, però més ho era quan va publicar aquesta obra, primera i única, el 2006. Tenia 26 anys. Dos anys més tard, Gomorra ha venut més de 2.000.000 d'exemplars a més de quaranta països. Un somni per a qualsevol jove escriptor, un malson per a ell. L'expressió «morir d'èxit» cobra un sentit grotesc en el seu cas. És literal. La vida de Roberto Saviano depèn de l'anonimat, de canviar constantment de residència, i de l'omnipresent acompanyament de quatre àngels de la guarda a sou dels Ministeris d'Interior. Ni Salman Rushdie, l’autor de Els versos satànics, ha viscut sota una amenaça tan versemblant. És el preu d'escriure, com ningú no ho havia fet fins ara, sobre la Camorra, l'organització mafiosa que campa a Itàlia i, de facto, a mitja Europa i altres zones del món, ramificada i imbricada a les més diverses esferes del món empresarial, polític i social. Un tema proper per a Saviano, qui portava anys interessant-s’hi, escrivint articles i col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, llegint milers de fulls dels expedients judicials, recorrent amb la seva Vespa els escenaris dels actes violents (proveït d’una emissora que captava el senyal dels carabinieri), inclús participant en actes il·lícits com a infiltrat que es guanyava la confiança d’alguns dels personatges que després han aparegut a Gomorra. Per això el «Sistema», com es coneix la Camorra a la seva regió originària, la Campania, no el perdona. Perquè Saviano sap de què parla, i com en parla. Negre sobre blanc. Tot l’entramat al descobert, sense fissures.
El llibre no és el clàssic recull d’un periodista d’investigació. Rep un tractament gairebé de novel·la, però sense ficció. Hi ha vivències personals, autobiogràfiques. I hi ha creació literària pura, poètica. Saviano gaudeix tenint cura del llenguatge, de la construcció sintàctica, i es recrea en les descripcions amb voluntat de traspuar sensibilitat més enllà de la mera informació. Utilitza els recursos literaris com un arma que apunta als racons més foscos de l’ànima humana. Sap ser càustic i sap emocionar-nos a parts iguals. Sap provocar-nos el vòmit i, si s’escau –poques vegades-, el somriure. És aquesta barreja de lirisme i crònica negra la millor metàfora del que representa la Camorra. Persones normals que es recolzen en la família per fer negocis que han de fructificar. Persones normals que busquen poder. Poder que es sustenta en el teixit d’una xarxa al seu servei. Tanmateix, aquí es desborda la lògica. Tot s’hi val per triomfar, i, aleshores, esdevenen normals actes tan execrables com matar o morir violentament. Una espurna d’èxit –uns euros a la butxaca, una motocicleta, que et mirin amb reverència les noies i amb respecte els nens pel carrer- és un premi cobejat pels adolescents dels suburbis napolitans. Créixer és desenvolupar la capacitat d’expandir les teves oportunitats de negoci, de poder, de triomf. El referent social i moral és el boss, un personatge que està per sobre de l’Estat i de la Llei. Un home que s’ha encomanat una única missió: esprémer les possibilitats del lliure mercat fins a l’última gota. No hi ha persona, animal o cosa que no tingui un preu. Tot és mercaderia: ferralla, joguines, immigrants, ciment, armes, drogues, roba, rellotges, prostitutes, polítics, videojocs, ... El paradigma capitalista portat a les seves últimes conseqüències.
Llegeixin Gomorra si es volen desempallegar dels clixés sobre els comportaments mafiosos, fins i tot dels més ajustats a la realitat plasmats a pel·lícules i llibres mítics. Reconeguin què ens envolta i què ens amenaça. Però no ho escampin. Millor es callen. No tinguin la gosadia de fer com l’escriptor Roberto Saviano. Ni tan sòls respirin. Jo no els he dit res. D’acord?
Publicat en una versió més breu a la Revista del Taxi, número 182, novembre de 2008

"Las rosas de piedra", de Julio Llamazares

Ediciones Alfaguara, Madrid, 2008. 598 pàgines. 24,50 euros.

He dedicat un temps d'aquest estiu a fer el guiri i a llegir literatura de viatges, gènere que no deixa de ser el resultat d'una peculiar forma de plasmar per escrit -deliberadament artística, creativa, original- una altra manera -també pretesament genuïna, culta, excepcional- de fer el guiri. El cas és que el viatger-escriptor o l'escriptor-viatger mai no sigui pres com un turista, doncs s'espatllaria el negoci... Ironies a banda, m'encanta aquesta literatura i vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar-la des d'aquesta pàgina. Alguns dels millors llibres que he llegit procedeixen d'alguna de les múltiples variants d'aquest gènere (sóc un fan de la literatura de muntanya, per exemple).
Julio Llamazares té la mà trencada d'escriure aquesta mena de relats. El río del olvido, Trás-os-Montes, o Cuaderno del Duero, en són els tres anteriors a Las rosas de piedra. Aquest lleonès de 53 anys és un extraordinari narrador, força conegut per les seves novel·les (La lluvia amarilla, El cielo de Madrid, etc.) i per les seves col·laboracions periodístiques. No hi ha registre que no hagi tocat, inclús guió cinematogràfic i poesia. I, com tot gran escriptor, ha fet bandera de les seves dèries fins a perfilar una proposta personalíssima i perfectament reconeixible.
No seré jo, ara, qui descobreixi en Julio Llamazares. Espero, en canvi, contribuir a la difusió de Las rosas de piedra, el primer volum sorgit d'un recorregut sense precedents per Espanya a través de les seves catedrals. Un viatge que arrencà el 2001 a Santiago de Compostela i que algun dia arribarà a l'extrem sud de la Península Ibèrica, moment en què podrà veure la llum la segona part d'aquest ambiciós projecte.
Qui no s'ha sentit impressionat per la bellesa imponent d'una catedral? Qui no ha percebut el pes de la Història a l'interior d'un d'aquests edificis centenaris? No cal ser creient, ni un expert en art, per admirar-los. Només cal sensibilitat. La mateixa que va inspirar en Llamazares i que em va dur a llegir-lo. Una sensibilitat que, si es suma a un saludable sentit de la curiositat, permet atansar-se a les vicissituds d'altres gents, terres i èpoques, per comprendre millor tant el passat com el nostre propi present. Las rosas de piedra esdevé un viatge a l'interior de cadascú de nosaltres i, alhora, una immersió en l'ànima col·lectiva dels diferents pobles d'Espanya. L'itinerari de Llamazares, molt més introspectiu que divulgatiu, es salta les fronteres administratives per deixar-se dur per les del propi sentiment. Així, Llamazares es passa un dia sencer a cada temple, saltant d'aquí cap allà per la geografia, relatant-nos sense embuts què hi veu, què hi troba, amb qui parla. Cada visita equival a una experiència vital, desvetlladora de nous aprenentatges, anàlisis, crítiques i emocions. Al marge de les anècdotes més o menys conjunturals, o directament extraordinàries, inherents a tot viatge de similars característiques, hi comprovem la pervivència d'una Galicia profunda i d'un provincianisme anacrònic a Castella-Lleó, la paradoxa d'un País Basc que es queixa però pot permetre's el luxe d'invertir en la restauració de la catedral de Vitòria més que tota la resta de territoris de l'Estat en la conservació de les respectives catedrals, el despoblament sagnant de l'Aragó, el fet diferencial català. Hi descobrim éssers humans de tota mena, bona i mala gent, i autèntics personatges, en el sentit més literal de la paraula: sagristanes desconfiades, pidolaires de pega, guies vocacionals, funcionaris avorrits, capellans il·lustrats i no tant il·lustrats, policies que demanen la documentació en plena missa, taverners pagats de si mateixos, vells estrafolaris, etc. Persones ben reals totes elles, fàcilment localitzables i identificables si fos el cas. En definitiva, hi percebem la vida, i hi percebem la mort. Aquesta última materialitzada en l'agonia contemporània dels temples, museus per a turbes de turistes desconsiderats o reductes d'una beateria en vies d'extinció, relíquies del temps sotmeses a l'arbitrarietat d'unes jerarquies eclesiàstiques que, en general, semblen cada cop més allunyades de la realitat.
Tanmateix, emprendre la lectura de Las rosas de piedra no és una tasca fàcil. Com ja he apuntat, és necessària una bona dosi de motivació. Cal avançar unes quantes pàgines per sentir-se a gust. Això sí, tan bon punt has agafat el ritme ja no hi ha qui t’aturi. És el que té l’autèntic viatge, aquell en que t’abandones al camí, obres la ment i et tornes permeable al gaudi de viure el moment encara que puntualment et vinguin maldades. Visiteu amb en Julio Llamazares Las rosas de piedra. Jo que ho he fet us puc assegurar que m’han vingut ganes de trepitjar-ne moltes pel meu propi peu. Mentrestant, restaré a l’espera del segon volum per anar fent nous tastets.
Publicat a la Revista del Taxi, número 181, setembre de 2008

sábado, 11 de julio de 2009

"El carnaval de los hombres grises", de Pedro Luis Cano

Paralelo Sur Ediciones, col·lecció Harmatán, Barcelona, 2008. 80 pàgines. 20 x 13 cm. 10 euros.

Aquest cop aposto per un poemari. Sí, poesia! Que ningú no en llegeix? Doncs aquest estiu toca tastar-ne, que no només viu l’home de patracols de narrativa.
D'una banda, el gruix dels mortals tendeix a associar la poesia amb els rodolins dels Jocs Florals del seu barri, o amb els apareguts a certs tipus de publicacions farcides d'anuncis –generalment locals- o als butlletins del casal de la gent gran o de l’escola o d’institut... D’altra banda, una poderosa minoria -una elit- defensa un concepte de poesia “cultista”, críptica, opaca, apta per a iniciats. És aquesta, massa sovint, una poesia buida, que, com la música d'ambient, pot sonar bé sense dir absolutament res a gairebé ningú. Ara bé, fora d’aquests clixés hi ha prou oferta. Poesia que et colpeja els sentits i l’ànima, que et diu coses a cau d’orella o amb la contundència d’un xiscle rugent, que no et deixa indiferent la llegeixis on i quan t’hi posis, sigui al llit, al vagó d’un tren, a la butaca de casa, o, fins i tot, a la platja, estirat a la sorra o a l’aixopluc d’un tendal de xiringuito. A aquesta mena de poesia hi pertany l’obra de Pedro Cano.
Del poeta cal dir que va néixer a Jaen fa 49 anys. El trasllat amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet, de ben jove, el va marcar profundament. El devenir de la pròpia vida va acabar d’arrodonir-lo com a poeta i com a home carismàtic i emprenedor. Les seves creacions, ara i sempre, defugen de qualsevol academicisme, són versos lliures en el ple sentit de la paraula, nus i immediats, autèntics. Música sense retòrica. Tintes íntimes amb el regust universal del flamenc i el blues. Obra madura i personalíssima macerada pel temps, com el bon vi, que parla de la perplexitat davant l'existència, del desarrelament, de les misèries humanes, però també dels somnis, de l'amor a la família, de l'amistat, i de la joia d’esprémer la vida a cada passa. Reivindicació i tendresa. Contundència i sensibilitat.
Ho haig d’admetre sense embuts, tant aquest darrer llibre d'en Pedro Cano com els dos anteriors, Viaje al estanque de los peces dorados (L’Esguard, 2003) i La sombra prestada (Paralelo Sur, 2006), em tenen seduït. Però, per si no hi ha de comptar gaire la meva opinió, deixaré que en parli en Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona -poca broma!- i poeta de la ciutat el 2007, prologuista de El carnaval de los hombres grises: “sus poemas no surgen y se elevan, sus poemas emergen del estómago a la boca y a veces escupe sangre.[...] Lucidez serena y alucinación se alternan en este libro. El resultado puede de entrada resultar algo desconcertante, pero la complejidad es armónica y muestran la complejidad de un autor receptor de muchas identidades que se han ido tejiendo en el trascurso de toda una vida”.
I deixaré que parli, és clar, la pròpia veu del poeta:

El gran carnaval
Harto ya de formar parte
del carnaval de los hombres grises
he decidido llenar mi boca de tierra.
No tengo pertenencias: anduve el tiempo y presté
mi voz.
Perdedor perpétuo. Parido en cuclillas un dia
cualquiera.
Elegí saltar sin mirar el abismo asido a la nada.
Amigo de muertos y vivos
me enemisté con los números
pues mi ropa siempre estuvo gastada.
Intenté atesorar palabras más nunca lo conseguí
aunque cincelé alguna.
A nadie dije que esperara ya que jamás me encontré.
Me interesó lo inútil
y así siempre cuesta arriba
dejé la canción de mis albarcas.
Una vez oí respirar un árbol
antes de unirse al fuego.

Capbussin-s’hi, facin la prova, en aquesta poesia essencial i sucosa. De tornada de vacances ja m'ho explicaran.
Publicat a la Revista del Taxi, número 180, juliol de 2008

"Com Déu mana", de Niccolò Ammaniti

Editorial Empúries, octubre de 2007 (Mondadori per a l’edició en castellà). 432 pàgines. Traducció d’Enric Tudó.

Amics lectors, encetem aquesta etapa de col·laboració amb la revista, tant de bo llarga i fructífera, com Déu mana, és a dir, amb la crítica d’un magnífic llibre al que pispo el títol en una presentació no gaire original. Serà la primera proposta d’una tria guiada no tant per la novetat i l’èxit de vendes, com pel criteri literari de qui això subscriu, un futur escriptor d’èxit! (el somriure escèptic el dibuixen vostès mateixos, si no és massa molèstia, gràcies).
Comencem per presentar a Ammaniti, romà en la quarantena que ha guanyat amb aquesta novel·la el premi Strega, el guardó literari més prestigiós del seu país. És el cinquè títol que publica a casa nostra, i va camí d’inspirar una segona pel·lícula basada en la seva obra.
Rino i Cristiano, pare i fill respectivament, viuen una “vida de merda” en un suburbi italià. Tot haurà de canviar quan Rino, borratxo i neonazi, rebenti amb un tractor el caixer automàtic d’una sucursal bancària en companyia d’altres dos perdedors com ell, Danilo (separat, la seva filla va ofegar-se amb un tap de xampú) i Quattro Formaggi (tolit física i mentalment per una descàrrega elèctrica). Però res no podrà sortir bé, la nit del cop es produeix la violació i assassinat d’una adolescent, redundant, de manera imprevista, en la instrucció del jove Cristiano en la “dura escola de la vida”.
Narrada en tercera persona, la novel·la t’agafa pels budells i ja no et dóna peixet fins que la termines. Drama i humor negre a parts iguals, ritme de vertigen, diàlegs àgils… tot condueix a la tempesta en què es desenvoluparà el clímax de l’obra. Pel camí hi haurà temps per criticar la publicitat, la programació televisiva, la societat de consum, la insolidaritat, etc. Però, curiosament, aquesta mirada certera al nostre entorn, es filtra a través d’uns personatges reprovables, d’un tarannà moral tan baix que ni tan sòls es justificaria pels cops que la vida els ha donat sense treva. Així i tot, és fàcil empatitzar amb ells, perquè són vius, reconeixibles, molt més freqüents i propers del què semblaria en primera instància. I que ningú no ho dubti ni un moment: que l’acció s’escaigui a Itàlia no és cap problema per entrar-hi a sac; tot el contrari, suposo que ni cal argumentar-ho… En síntesi, ens trobem davant una literatura no apta per a qui rebutgi la violència i el sexe descarnats, de clar rerefons social, pessimista i polèmica en la seva conclusió. Què potser no són prou al·licients, aquests, com per acostar-se a la lectura d’una novel·la?
Publicat a la Revista del Taxi, número 179, maig de 2008