domingo, 7 de noviembre de 2010

INÉS Y LA ALEGRÍA, de Almudena Grandes

 Tusquets, Barcelona, 2010. 736 pàgines. 24 €



He arrencat les lectures de la tardor amb una novel·la que s’ajusta com un guant a l’ambient d’aquesta estació. Ho fa perquè parla de decadència i de derrota, però també d’esperança i de dignitat. Fulles que cauen, cels de plom i llums obliqües: vida i miracles de les persones que lluitaren per una causa noble, la d’una Espanya avençada que el franquisme estroncà; vida i miracles també, i en particular, d’una dona en temps de guerra i en temps d’una eterna postguerra. I ho fa, això d’ajustar-se a l’estació, també per una coincidència cronològica: el principal nucli de l’acció va esdevenir-se, a més realment, a finals d’octubre de 1944.
El llibre en qüestió és obra d’Almudena Grandes, escriptora madrilenya nascuda l’any 1960 i confirmada com una de les grans veus femenines de la literatura espanyola contemporània. Em permetré recordar que és l’autora de Las edades de Lulú, Te llamaré Viernes o El corazón helado, entre d’altres moltes obres beneïdes pel públic i la crítica, a més d’haver inspirat diverses pel·lícules. Almudena Grandes també col·labora amb la premsa, per exemple amb una columna setmanal a El País.
La Inés del títol és filla d’una família falangista, però durant la Guerra Civil descobreix que el seu bàndol és el republicà, el que li reportarà la pressó i la humiliació per part dels vencedors. Inés s’escapa quan s’assabenta de l’ocupació de la Vall d’Aran per part dels guerrillers de la Unió Nacional Espanyola, impulsada pel Partit Comunista, en un intent desesperat per cridar l’atenció d’uns països aliats que, si bé ja estan arraconant en Hitler, semblen haver-se oblidat del feixisme imperant a Espanya. Allà hi trobarà l’amor, de la mà del capità Galán, i el rostre agre d’una nova derrota i de l’exili. Inés no defallirà en el seu compromís, ni en el goig de viure -l’alegria- malgrat l’oblit i la indiferència generalitzada que anegaran tant la gesta d’Aran com els gestos vitals d’uns lluitadors que mai més no trobaran el caliu d’una pàtria que havien estat a punt d’assolir, per la que s’hi havien deixat la pell i el millor de si mateixos.
Alhora, Almudena Grandes aprofita per desgranar la Història. La veu d’una narradora que no pot ser altra que ella mateixa, analitza les fonts i especula sobre la veritat de tot plegat: la bondat de la lluita antifranquista. Un compromís individual i col·lectiu exemplar, però esquitxat per les misèries de l’ésser humà; els interessos personals i el pes de les passions enfrontats a la generositat i el sacrifici abnegat i heròic d’uns personatges atrapats pel moment. Franco, els seus germans i germana, Carrillo o Pasionària esdevenen, ells també, entre d’altres noms coneguts, personatges de la novel·la, homes i dones sotmesos al judici dels seus contemporanis i de la Història. I l’escriptora sentencia: condemna els primers i indulta els segons, però, sobre tot, reivindica les dones i els homes anònims, aquells que no han passat a les pàgines dels manuals, fidel al un compromís personal del que ha fet bandera públicament.
Amb Inés y la alegría, Almudena Grandes ha emprés un repte descomunal. Vol publicar sis vòlums agrupats sota l’epígraf “Episodios de una guerra interminable”, sis novel·les independents que haurien d’esdevenir sis grans frescos de la Història recent d’Espanya, la de la resistència antifranquista. Ja n’ha escrit els dos primers, i té clars els títols i els continguts dels quatre restants. El model que l’ha inspirat ha estat Benito Pérez Galdós i els seus Episodios Nacionales, però les simil·lituds acaben aquí. Grandes opta per les petites gestes, i escriu amb una soltura gens decimonònica, dominant les técniques contemporànies. El resultat, malgrat alguns petits detalls -tan menors que els obviaré-, és superb hores d’ara.

Publicat a la Revista del Taxi, número 191, l'octubre del 2010.

No hay comentarios:

Publicar un comentario