Els meus dubtes sobre la guerra de Líbia

Hi ha un columnista amb qui coincideixo en el 115% del que diu, en Nacho Escolar. Diumenge passat, mentre publicava la meva darrera entrada, pensava sobre si calia parlar de Líbia o no, sobre tot perquè dubtava de si posicionar-me clarament en contra de la intervenció i de si amb això semblaria que donava peixet a un dèspota com Gadafi. Dilluns, l'amic Escolar va expressar els mateixos dubtes que jo tinc, però amb la seva concisió i precisió habituals. Suposo que no li sabrà greu que un altre cop afuselli les seves paraules per fer-les meves a sota. D'altra banda, avui ha tornat al tema sàviament, però en aquest cas només us remeto a l'enllaç. Gràcies, amic.

En el mundo hay abiertos una treintena de conflictos armados y en todos ellos hay víctimas inocentes. Algunos, como Birmania, llevan sangrando más de medio siglo. Otros, como Darfur, hace tiempo que dejaron de salir en los periódicos; hace unos días murieron 17 personas en una escaramuza entre los rebeldes y el ejército de Sudán, y la noticia ni siquiera fue un breve. Por eso es inexacto decir que la comunidad internacional no se ha dado prisa en acordar su intervención en Libia. Al contrario: cuesta encontrar precedentes de una guerra amparada por la ONU con un consenso más rápido. 

Obviamente, el aceite que engrasa el engranaje de nuestra exquisita diplomacia se llama petróleo. Hoy no habría bombardeos en Libia si este país, como tantos otros en África, sólo exportase desdichados inmigrantes. Sin embargo, este argumento es reversible. ¿Acaso los civiles que están siendo masacrados por las tropas de Gadafi se merecen el olvido internacional porque el país sea clave en el mapa energético? ¿Es justo que las potencias igualen a todas las víctimas a la baja, y que por ello apliquen a Libia el mismo desprecio que a otros lugares del planeta?

Pero más allá de estas preguntas, cuyas respuestas creo fáciles, mis dudas sobre esta guerra son otras. ¿Quién ocupará el lugar de Gadafi? ¿Será otro tirano “amigo” al que después permitiremos los mismos atropellos que tantas veces Occidente ha respaldado? ¿Quiénes son esos líderes “rebeldes” a los que Francia ya reconoce como Gobierno legítimo? ¿Por qué Libia y no Bahrein? ¿De verdad será efectiva la intervención armada o sólo provocará más sangre? Y mi principal pregunta: ¿cuál es la alternativa a no hacer nada?

Crisis, revolucions, esquerres

Reconec que he viscut amb entusiasme el que ha passat a Tunis i Egipte. És la segona gran revolució que coincideix amb la meva vida -la primera fou la caiguda del mur de Berlín i tot el que s'esdevingué als països de l'Est- i la primera que es pot seguir d'una manera molt directa gràcies a Internet (fins a quin punt Internet l'ha afavorit!). Una altra revolució, però, es va esdevenir abans, una de més petita només aparentment, aquesta silenciada pels mitjans: la del poble islandès.

El 2009 l'illa es va veure abocada a una fallida financera provocada pels especuladors amb el vist-i-plau del govern. El poble, indignat, va protestar i va fer caure el govern. El poble, en referèndum, va negar-se a pagar el deute que no havia provocat. La justícia va investigar els culpables. I ara el poble protagonitza una reforma constitucional al marge dels partits, amb una Assemblea escollida d'entre llistes formades per la ciutadania. Islàndia està sortint del túnel.

Totes aquestes revoltes cíviques han estat protagonitzades per moviments de masses no organitzats ni conduïts per partits polítics o centrals sindicals. La indignació els ha alimentat i les noves xarxes socials no formals els han consolidat. Tot plegat ens ha de fer pensar. A Espanya hi ha la mateixa indignació, però no hi ha una correlació entre aquesta ràbia continguda i la protesta ciutadana; ans el contrari, s'expressa en vots (eleccions catalanes) o en intenció de vot (enquestes CIS) a les forces polítiques que més combreguen amb els paradigmes econòmics que ens han dut a la crisis (CiU i PP). L'esquerra s'enfonsa perquè gestiona pèssimament (PSOE) o no descolla perquè està molt fragmentada i no genera prou confiança (IU, ICV, etcètera). El risc de consumació d'un divorci entre ciutadania crítica i partits d'esquerra és alt. Molt diverses veus estan reclamant una entesa per tal d'evitar-la, com ara Mesas de convergéncia i Iniciativa Debate Público. Donem-nos una oportunitat.

TO BE CONTINUED, de Santiago Roncagliolo i altres

http://tobe-continued.com

Atenció lectores i lectors, per primera vegada aquest espai no està dedicat a un llibre publicat, ni tan sòls a un llibre escrit hores d'ara. Perquè parlaré d'un llibre que s'està redactant mentre vostès em llegeixen, un llibre en què, si els interessa el que explicaré, encara poden dir-hi la seva, ja que són a temps d'engrescar-se a escriure'n un capítol. En efecte, estimades i estimats seguidors de la secció literària de la revista, To be continued és una experiència literària innovadora i, en la meva humil opinió, absolutament fascinant.

Les noves tecnologies estan canviant les regles del joc editorial tal i com les coneixíem des que es va inventar el paper i, més tard, la impremta. El llibre electrònic és una feliç realitat -malgrat el que n'opinin els seus detractors- que, combinada amb Internet com a instrument per a la creació, la difusió i l'intercanvi, obre un futur imprevisible. Moltes persones vinculades a la creació i a l'activisme cultural així ho han entès, també grans editorials i l'Institut Cervantes. Aquest, amb l'editorial Roca, donen suport al projecte To be continued, presentat com a un “concurs de novel·la il·lustrada en col·laboració”. La novel·la que finalment sorgirà de tot plegat no serà la primera novel·la col·lectiva, ni la primera escrita i llegible via Internet (blocs, xarxes socials com Twitter o Facebook), ni la primera que combinarà una versió textual amb una versió il·lustrada, ni tampoc la primera que s'acompanyarà de músiques audibles a Spotify. No, no serà la primera en cap d'aquestes vessants, però sí serà la primera que les combini -seguint el precepte cada cop més estès del “llibre enriquit”- amb tanta ambició!

El primer capítol s'ha encarregat a l'escriptor Santiago Roncagliolo (autor d'arrels peruanes que ha publicat diverses obres de narrativa, potser la més coneguda la novel·la Pudor, a més de guions i treballs periodístics), i s'han reservat dos capítols dels quinze totals, el 5 i el 10, a dos altres escriptors consagrats, però de moment és un secret la seva identitat. La resta de capítols es desenvolupen a partir de l'argument iniciat per Roncagliolo (a la Gran Via de Madrid ha aparegut un home penjat de la marquesina del teatre Lope de Vega, i el tinent Colifatto haurà d'encetar la preceptiva investigació), però cada nou capítol pot ser escrit autònomament per qualsevol persona, obrint-se a un univers de noves veus i arguments creatius per tal de donar continuïtat a l'obra en els terminis previstos. Un univers literari democràtic que s'obre també a la il·lustració i, fins i tot, a la proposta musical. El mes de maig, finalment, es publicarà la novel·la definitiva tant en suport electrònic com en paper.

El comitè que passa pel sedàs els capítols rebuts el formen professionals de llarga trajectòria en els mons literari, editorial, i d'Internet, amb noms com el de José Luis Martín de El Jueves, o Javier Giner com a editor en cap. El pressupost que es manega no és poca broma: 180.000 euros. Però no és un projecte abocat al negoci, sinó a l'experimentació més absoluta. De fet, el llibre es podrà obtenir gratuïtament en el format ebook, i els autors només rebran un 1% de la venda del llibre en format paper si aquest ven més de 10.000 exemplars.

No m'estenc més. Tenen a dalt un enllaç a Internet, i des d'allà tota la xarxa a la seva disposició: vincles a Spotify, a Facebook, a blocs, a Youtube... To be continued.

Publicat a la Revista del Taxi, número 193, el febrer de 2011