Aquest escrit no
conté cap oferta de treball en temps de crisis, dissortadament, sinó una
reflexió més sobre la situació de les relacions Catalunya-Espanya.
L'excepcional
demostració de musculatura de l'independentisme el passat 11 de setembre no ha
canviat la situació de fons. Necessitem recuperar el diàleg i la negociació
política per resoldre l'impasse. Necessitem enginyers per construir
ponts -cap a l'encaix, cap el desencaix- i no dinamiters. D'aquests ja n'hi ha
hagut prou, i així ens veiem. S'esdevenen temps més difícils, molt més incerts.
Tenim, d'una
banda, un moviment independentista cada cop més crescut i il·lusionat, molt ben
organitzat a l'entorn d'una idea que vol fer realitat ara i com sigui (amb una
declaració unilateral si calgués). Però com es poden conciliar la Catalunya
independent anhelada per les CUP amb la dels Pujol? Com es poden lligar les
mans la consellera Rigau i portadors de la samarreta contra les retallades a
l'escola pública? I què hem de dir de la cadena no nacionalista -ho dic per la
presència de gent com Cañamero, del Sindicat Andalús de Treballadors- que va
encerclar La Caixa? Podem albirar algunes respostes, és clar. No pretenc fer
demagògia, sinó posar de manifest un seguit de contradiccions que tard o d'hora
hauran d'aflorar.
Tenim, d'una
altra, una coalició que governa en minoria, amb dos socis que no comparteixen
el mateix horitzó. Amb un president de la Generalitat que és hostatge per
triple partida. Ho és en benefici d’ERC, perquè es va llençar a unes eleccions
anticipades que el van fer perdre la força parlamentària amb què hagués pogut
comandar en millors condicions el procés des de la institució. És hostatge de
la dependència financera de l'Estat, i especialment de la majoria absoluta del
PP al parlament espanyol. I ho és del carrer -del que s'encadena-, perquè l'ANC
ha sabut mobilitzar-se al marge dels jocs de mans d'Artur Mas.
Tenim, a més, una
esquerra catalanista que vol nedar i guardar la roba. Amb matisos. En el seu si
hi ha posicionaments nítidament sobiranistes que comparteixen l'espai amb una majoria de tradició federalista i algun sector còmode amb
l'autonomisme. Aquesta esquerra viu una forta tensió que la pot esmicolar, no
tant perquè les dissensions internes no siguin capaces de conviure-hi, sinó
perquè no disposa de l’altaveu que la podria fer sentir en el carrer amb la
força que va tenir en altres contextos. Potser una aposta regeneracionista més
decidida per part del PSOE podria ajudar el PSC, com ho ha fet IU amb ICV-EUiA.
És una via que tindria un llarg recorregut, però està empresonada entre dos
parets que la constrenyen. L’una va torpedejar el nou estatut, l’altra no en
vol saber res. I, si uns paràgrafs més amunt, em feia algunes preguntes en
forma de paradoxa, no deixaré ara d’observar les semblances del model
territorial plantejat per aquesta esquerra i una força en les antípodes
ideològiques, Unió Democràtica de Catalunya.
I tenim,
finalment, una minoria –amb centenars de milers de vots al darrere- que no
veuria amb mals ulls mantenir les coses com estan o, fins i tot, fer-les
involucionar. És un sector divers, també. No m’entretindré, però, a
analitzar-lo en aquest article. Igual que només esmentaré com a òbvies les
dificultats del PP estatal per desfer el camí cap a la caverna a aquestes
alçades de la pel·lícula.
Tot això que
observo m’aboca a reivindicar el paper dels enginyers com a metàfora de la
necessitat de recuperar nous espais per a l’entesa. Hi ha sortides polítiques,
diverses. I hi ha un petit espai per al consens, gairebé una escletxa, que no
hauria de tancar-se. Després, que ningú no ho dubti, caldrà comptar vots.
Que en Mas i en Rajoy parlin està bé. Que ho facin
d’esquenes als parlaments, no. I que siguin dues persones deslegitimades per
les ombres de la corrupció i per la seva perfecta sintonia en les polítiques
econòmiques i socials retrògrades, no ajuda gaire.
