jueves, 31 de octubre de 2013

Reformes de gran calat que passen desapercebudes

Tant ens hem habituat a les reformes legislatives regressives dels darrers anys que ja totes ens deixen gairebé indiferents. Encara som capaços de percebre el calat d'algunes reformes, però en menyspreem el d'altres de manera irresponsable. Les dues reformes laborals (la limitada del PSOE i la dràstica del PP) n’han estat les més destacades, mediàticament, i les més contestades des del carrer, amb vagues generals. N’hi ha hagut d’altres, de contestades, però no amb la mateixa contundència. En canvi, dues reformes de gran calat han passat més desapercebudes per als mitjans de comunicació i per a la ciutadania en general. Em refereixo a la Llei de Reforma de les Caixes d’Estalvi aprovada pel darrer govern Zapatero, i a la Llei de Règim Local que tirarà endavant el PP.

La primera va servir en safata de plata les Caixes d'Estalvi als poders financers privats. És a dir, unes entitats creades inicialment amb capital públic i obligades a reinvertir els seus beneficis en la pròpia entitat o en la seva Obra Social, s'obrien a la inversió privada i podien traspassar a un banc la seva activitat i el seu patrimoni. Fins i tot podien esdevenir una Fundació i perdre la condició de Caixa. Es perseguia la fusió entre entitats i l'enfortiment dels gran bancs amb la pràctica absorció d'un paquet ben sucós del negoci dels diners (el 50,9% dels dipòsits d'estalvi eren a mans de les Caixes l'any 2007). La mesura, justificada per l'alarmant deute de les Caixes en haver-se oblidat dels seus principis fundacionals per jugar a fer de bancs, prestant diners per a activitats especulatives i captant recursos amb pràctiques reprovables (preferents), va ser una imposició de Brussel·les aplaudida pel poders financers, mimats per les autoritats polítiques d'arreu davant el risc de col·lapse derivat de la crisi que ells mateixos havien contribuït a crear. El mal ja està fet.

La segona esborrarà del mapa molts ajuntaments, i, amb ells, els serveis que donen o podrien donar potencialment. Aquesta reforma es defensa amb l'argument de l'estalvi que suposa per a l'Administració l'aprimament del nombre de municipis. En concret, 3500 milions d'euros es deixaran de gastar en serveis de manera imminent, i fins a 8000 d'una manera més genèrica i en un termini més ample. Unes xifres que podrien semblar molt llamineres si no fos perquè afectaran al 87% dels municipis actuals, és a dir, a molts milions de persones que necessiten i necessitaran uns serveis de proximitat que els hi seran negats o, en el millor dels casos, oferts en unes condicions molt més dificultoses (per privatització o per trasllat). En canvi, aquesta dieta dràstica no s'aplicarà a les administracions més sospitoses de malbaratament, les Diputacions provincials, que veuran ampliades les seves funcions.

Si bé és cert que hi ha hagut un pronunciament notable a la contra des del món local, els mitjans de comunicació no han dedicat gaire espai a la difusió d'aquesta qüestió entre l'opinió pública. Altres debats estèrils i/o frívols han focalitzat les preferències de les portades. Així, el PP tirarà endavant la Reforma amb els vots favorables de PNV i UPN en un primer moment.

Resulta decebedor que reformes tan regressives i de tanta transcendència s'engeguin amb tanta innocuïtat per part dels governants. Justament ara, quan la qüestió territorial ha passat a un primer pla des del vessant de les comunitats autònomes, la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola, la descentralització local, encara es veurà més postergada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario