martes, 24 de diciembre de 2013

Entre un "sí" i un "no"


De debò algú dubtava de l’acord sobre la consulta a Catalunya? De debò algú creia que no hi hauria una pregunta en forma d’arbre? De debò algú es pensa que la consulta es podrà fer tal i com es preveu?
La primera qüestió no admetia dubtes: sense acord, el ridícul de les forces impulsores de la consulta seria clamorós. La solució, en vista de la segona qüestió, era necessària justament per a què hi hagués acord, ja que no es podia obviar la demanda independentista ni marginar les sensibilitats federal i confederal. I la tercera qüestió es respon per si sola: les condicions d’una consulta d’aquesta mena no s’imposen unilateralment.
Les conclusions de tot plegat poden ser diverses i objectables des de diversos punts de vista, però, per a mi, se n’extreuen amb claredat les que exposo a continuació:
1- Hi ha una majoria parlamentària a Catalunya que demana una consulta, al igual que hi ha una majoria social que demana un canvi en el marc de les relacions Espanya-Catalunya. L’Estat ha d’escoltar aquesta demanda independentment de com s’acabi canalitzant.
2- No hi ha una majoria independentista en el Parlament, o la pregunta hagués estat una altra. La societat catalana és, de ben segur, la més plural d’Espanya. De fet, si la consulta es dugués a terme com està previst, el més probable és que el resultat fos obert.
3- Artur Mas recupera oxigen amb l’acord, també per continuar aplicant la seva política neoliberal en la línia del Partit Popular en el conjunt de l’Estat.
4- L’acord tanca polèmiques a la par que obre el joc polític. Peti qui peti, deixa marge per a terceres, quartes i cinquenes vies. La negociació, que sempre és possible en política, hauria de trobar la seva modulació aprofitant totes les falques que sostenen una situació que era previsible i ara constatable.
A continuació afegiré altres reflexions menys òbvies, potser:
- És raonable que hi hagi qui es desmarqui del full de ruta plantejat, però no caure-hi en el menyspreu per sistema. Els problemes polítics s’han de resoldre amb respostes polítiques a l’alçada de les circumstàncies. Es necessiten o es necessitaran propostes alternatives i en positiu.
- És raonable que el president Rajoy digui que no es pot permetre la consulta, però no que s’enroqui en l’immobilisme. Pot fer moltes coses, com diu el ponent constitucional Miguel Herrero de Miñón: “En la Constitució hi cap tot el que sensatament es vulgui”.
- És raonable que uns i altres qüestionin l’encert de les preguntes des d’un punt de vista formal, demoscòpic i jurídic, però no calen forçades contorsions argumentals per rebutjar-les. De debò els detractors de la consulta haguessin preferit una pregunta unívoca sobre la independència?
- És raonable qüestionar-se la conveniència de votar-ne o no, però no tancar-se en banda  si la consulta es fes finalment, sense pensar-s’ho dues vegades. Perquè, si arribés el cas, no seria temptador per a un federalista poder votar favorablement a la reivindicació d’un estat i negativament a la independència?
- És raonable, per tant, que es demani que es deixi votar en una consulta, però també que aquesta sigui rebutjada, i més si s’hi volen imposar les condicions. Com deia més amunt, hi ha d’haver cintura per manegar-se amb possibles alternatives.
Acabaré l’escrit plantejant una tercera tanda d’idees que albiro davant de l’atzucac que vivim:
Hi ha espai per al plantejament de diverses sortides alternatives. Hi ha molt marge per a la negociació i per arribar a una proposta acceptable per tothom. La darrera enquesta de La Vanguardia (22-12-2013) ens dóna pistes sobre una que no seria gaire traumàtica: dos terços dels entrevistats acceptarien un concert econòmic i un blindatge de competències en temes d'educació, cultura i model lingüístic. Fins i tot el PP català hauria reivindicat alguna mena de singularitat, si més no en el terreny fiscal. D’altra banda, els socialistes han fet un gran pas endavant formulant una reforma constitucional en clau federal, la qual, juntament amb el reconeixement de la singularitat de Catalunya que han expressat, podria ser objecte de consens. El prestigiós Financial Times, amb  gran visió, reblava el mateix clau en un editorial del qual signaria fins i tot les comes (16/12/2013). En definitiva, si admetem que l’Espanya autonòmica actual és ja una realitat asimètrica, tampoc no caldria inventar la sopa d'all. Entre un “sí” i un “no” hi cap un món.