sábado, 25 de enero de 2014

TV3 ja no és la nostra, és la d'uns i no la d'uns altres

La setmana passada va tornar Miquel Calçada a Televisió de Catalunya amb Afers exteriors. Més enllà del contingut del programa o de posar en dubte la seva qualitat –Calçada és un professional solvent i un exitós home de negocis-, el que vull destacar és l’estelada que aquest senyor lluïa ben visible en la màniga de la seva jaqueta en el moment d’aparèixer en pantalla. Res a dir si en Calçada es manifesta públicament com a independentista, però no és de rebut que ho faci quan exerceix de presentador o entrevistador. És molt barroer i gens ètic. I més tractant-se d’una televisió pública que financem entre tots: federalistes, independentistes, autonomistes, centralistes, i tots els “istes” que vivim a Catalunya. Imaginem quina hagués estat la reacció si el gest hagués estat l’invers, amb un presentador d’una altra cadena mostrant al públic una bandera espanyola sense venir a col·lació.
Això no és sinó una mostra de la tendenciositat de la televisió pública de Catalunya, la que s’autoanomena la “nostra” quan és només la d’uns i no la d’uns altres. Els nivells de rigor i d’objectivitat de TV3 han caigut tant que han acabat passant factura al segell de qualitat que l’havien distingit durant la major part de la seva història. No és la meva una opinió aïllada. El crític Ferran Monegal posava el dir a la nafra en un dels seus articles, indicant com el periodisme fet a la cadena ha perdut el sentit crític i obvia els escàndols de presumpta corrupció que esquitxen el “pinyol de la Catalunya nostrada” i, fins i tot, el nostrat més que un club. La llista de greuges, tan sòls referint-nos als espais informatius i de divulgació, seria molt llarga: marginació sistemàtica de veus crítiques amb l’independentisme, absència de pluralitat, tendència a sobredimensionar les declaracions provocadores o descontextualitzades de l’adversari, etcètera.
L’esperit democràtic del país es veu amenaçat per aquesta mena de males pràctiques. No és alarmisme, és una denúncia raonada i legítima que hauria de fer reflexionar els independentistes. La reacció més habitual que he trobat quan algú ha posat sobre la taula arguments semblants als meus ha estat la de “i tu més”. La norma és apel·lar a la línia editorial de la caverna o brunete mediàtica per justificar la seva deriva arbitrària i intolerant. Haig d’empassar-me tan immunds referents com a únics i inapel·lables? Amb aquesta pobresa argumental no es guanya en legitimitat, sinó que es depaupera el marc de convivència i s’agreuja la bretxa de la societat catalana entre els uns i els altres als quals m’he estat referint.
Hi ha un altre element que vull posar sobre la taula. M’esgarrifa observar el silenci, quan no la complicitat, amb què això s’està esdevenint, per part d’aquells que haurien de posar el crit en el cel quan el que està en qüestió és la pluralitat i la pròpia essència de la democràcia per la qual es van deixar la pell –els més vells- o se’ls omple la boca –als més joves-. L’actitud al respecte de determinats partits, sindicats, entitats, i col·lectius –permeteu-me que no n’especifiqui les sigles- em provoca la més gran de les perplexitats en aquests temps.
Si TV3 continua accentuant el perfil sectari en detriment de la pluralitat i del que seria, en el seu autèntic i estricte sentit, el dret a decidir, no vull ni pensar com seria la televisió d’una Catalunya independent. Potser hauré de mirar els programes que emeten a Corea del Nord per fer-me’n una idea.
Perdó, no volia provocar. A en Mikimoto se li permeten aquestes ironies, oi?