sábado, 29 de octubre de 2016

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ

Aquest escrit fa cinc setmanes que el vaig escriure i sembla que en faci una dècada amb tot el que ha passat. Inicialment havia de sortir al Diari de Santa Coloma d'octubre, però va fer tard. El publico al blog ara, tot i així:


FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ?
Fa dos anys reflexionava, al bloc La pistola de Einstein, sobre com el vector Podemos havia de revolucionar el mapa polític. No repetiré els arguments d’aquell escrit, però insistiré en el contingut d’un dels seus paràgrafs. En síntesi, alertava sobre el risc d’acabar desembocant en una revolta cantonal com la que va posar contra les cordes la Primera República Espanyola i, de pas, va aniquilar el Partit Republicà Democràtic i Federal, la gran esperança del progressisme d’aleshores, com ho són avui Podemos i les Confluències.
Abans, deixin que lamenti com les esquerres no assoliran el poder amb el comportament del qual estan fent gala des de fa un any. Justament quan havia de madurar una alternativa a les polítiques de la dreta, tot s’ha fet de manera incongruent i incompetent.
A Catalunya, BeC no va jugar la carta de Catalunya Sí que es Pot, permetent que C’s esdevingués el primer partit de l’oposició en el Parlament. Després, una agrupació de forces anticapitalistes (!?) com les CUP donà suport a Junts pel Sí (Convergència amb ERC i una colla d’arreplegats). I ara, la direcció podemita a Catalunya es creu que la “nova política” és amenaçar amb un trencament per tal de guanyar trinxeres a la coalició. Inclús el PSC, que apuntava vies de recomposició, ha optat per la brega entre pesos pesants en lloc de la cooperació.
Al conjunt d’Espanya, l’escandalosa confrontació dins del PSOE ha estat prosseguida per una dura pugna al si de Podemos. Ni les campanyes electorals han silenciat les friccions, ans el contrari. Lluites que són ideològiques, de model, d’estratègia. Lluites, en el fons, i com sempre, pel poder i personals. Veiem una esquerra fracturada i embaladida, incapaç d’il·lusionar, que s’ha estavellat a les urnes el juny passat. Ni el desembre l’esquerra sumava per si mateixa, perquè no és de rebut agregar-ne el PNB o similars, per molt que calgui explorar la seva abstenció en una investidura. Així, com assegurar un marc de reformes factible si no és compta amb Ciudadanos? Però, és clar, tots som tan purs que no ens fiem ni entre nosaltres.
Podemos i les Confluències tenen un seriós problema. No hi ha un veritable projecte comú al darrere, hi pesa més la temptació centrífuga, i arreu hi campa la indefinició, quan no el mer postureig. El sidral del concepte sobirania, que cadascú empra com li rota, recorda el caos del cantonalisme. El 1873, el cantó de Cartagena va demanar l’adhesió als Estats Units, o el cantó de Granada va declarar la guerra al de Jaén, entre d’altres bestieses per l’estil.
No veig enlloc un Lenin capaç d’exercir amb ma de ferro el poder que abans havia compromès per als soviets, ni, desgraciadament, cap voluntat de transacció, cap generositat, per facilitar un canvi en clau de progrés per al conjunt de la ciutadania. Frustrarem una segona Transició perquè els votants no ens donaran una tercera oportunitat. Rajoy també ho creu.

1 comentario:

  1. Et dono tota la raó Salva. Sempre la desunió de les esquerres fa que tot es trenqui, amb la conseqüent satisfacció de les dretes, que aixó no els passa mai.
    Una abraçada

    ResponderEliminar